La Capital financera d’Alemanya
Per primer i únic cop en la ruta, em trobo en una gran ciutat com ho és Frankfurt del Main. Canvio els carrerons entre casetes de color pastel per les grans avingudes entre rígids i grisos gratacels. Tot i això, no m’és tant xocant, atès que començo el meu dia frankfurtès envoltat de casetes pintoresques a la plaça major de la ciutat: Römerberg. Aquí s’hi troben l’ajuntament, una església i un conjunt de sis edificis tradicionals amb el típic entramat de fusta, anomenat Oszteile.
Encara que sigui una plaça preciosa, té un ambient bastant artificial, es nota que els edificis no són veritablement d’època; i en la resta del casc antic aquest sentiment es va fent més evident. Molt a prop de la Römerberg es troba la catedral de Frankfurt, on hi ha una petita exposició sobre la història de la ciutat. La foto de sota resumeix perfectament perquè la ciutat se sent tan artificial i el centre històric o Altstadt és tan petit. Frankfurt va quedar totalment arrasada després de la Segona Guerra Mundial, pel que pràcticament tots els edificis són reconstruccions dels originals.
No trigo molt en recórrer l’Altstadt i després em dirigeixo al pont per excel·lència de la ciutat: la passarel·la de ferro o Eisener Steg en alemany. Es tracta d’un pont per a vianants, on les parelles hi van a deixar els seus cadenats i des del que hi ha unes molt bones vistes al “skyline” del districte financer. Com la resta de Frankfurt, la passarel·la també és una reconstrucció, però com es pot veure a les imatges hi van afegir una inscripció en grec amb un extret de la famosa Odissea d’Homer que diu: “Navego cap al mar vinós, cap a altres homes”. Pel que succeeix a l’obra literària aquesta frase sovint s’ha acabat emprant per a representar la idea d'exploració, aventura i l'encontre amb el desconegut.
Tot seguit, vaig al que serà el meu lloc preferit de Frankfurt: el Kleinmarkthalle, un mercat municipal de menjar, flors i queviures. Mai havia vist tants tipus de formatges i embotits junts, feia molt de goig i em va fer moltíssima il·lusió provar una autèntica salsitxa de Frankfurt, ja que tota la meva vida n’he menjat i les he anomenat així. A diferència de Catalunya on solem posar la salsitxa en un entrepà calent, a Alemanya es menja sola i amb una mica de mostassa. Les compro a un petit mostrador que té el mateix nom que la venedora que m’atén i que hi porta treballant des de 1958: Ilse Schreiber. S’ha fet molt famosa per treballar-hi ja més de 65 anys seguits, i el fet de comprar les seves salsitxes ha esdevingut una atracció turística més de la ciutat gràcies a la seva autenticitat. També em va fer especial il·lusió poder demanar-li personalment en alemany i he de dir que les seves Würste estaven boníssimes.
Prop de l’entrada del mercat també hi ha una petita botiga que en català podríem traduir com a “salsitxeria”, Wurstbraterei en alemany. M’encanta aquesta obsessió alemanya per les botifarres, però no sé exactament quin tipus de salsitxa he provat en tot moment, ja que al que aquí anomenaríem una simple salsitxa o botifarra, a Alemanya és tot un món de varietats i sabors diferents que encara desconec.
Un cop dinat a les 12 seguint l’horari alemany, vaig al carrer Zeil, ple de botigues i centres comercials enormes on em refugio de la pluja. Quan per fi deixa de ploure, me’n vaig a veure la borsa de Frankfurt, on hi ha una estàtua d’un os i un toro, imitant el famós “bull” de la borsa de Wallstreet a Nova York. Després em dirigeixo a l’Òpera de la ciutat pel carrer de Goethe o Goethestraße, un famós carrer comercial amb botigues de luxe. A la plaça de l’òpera hi ha molts nens jugant amb una mena de cotxets, i en sí sembla que a la plaça hi hagin unes firetes.
La veritat és que pel camí hi ha molts edificis històrics molt bonics i que em recorden a l’arquitectura parisenca, però a més hi ha un contrast molt gran amb la modernitat dels gratacels del districte financer. Metre m’hi passejo, em recorda a Nova York, tot i no haver-hi estat mai. Frankfurt és la capital financera d’Alemanya i ho puc confirmar clarament pels seus alts edificis al llarg de la meva curta estada. Per aquest motiu, la seu del Banc Central Europeu es troba aquí, concretament però visito la típica plaça amb el símbol de l’euro que sempre surt al telenotícies i que s’anomena plaça de Willy Brandt, en honor a un canceller alemany reconegut pel seu paper en la caiguda del teló d’acer a Europa. Just davant es troba l’Eurotower, on abans estava la seu de l’euro pròpiament, però ara la central es troba en un nou edifici que he pogut veure abans des de la passarel·la de ferro.
D’altra banda, enmig dels grans gratacels, es troba la casa on va néixer i viure Goethe, el famós i reconegudíssim escriptor alemany. Per aquesta raó, Frankfurt està plena d’estàtues, places i carrers portant el seu nom, encara que també és veritat que a qualsevol localitat alemanya hi ha alguna referència a aquest personatge per la seva importància en la cultura germana.
Després de veure els principals atractius de la ciutat, me’n torno a l’hotel de Heidelberg, pel que acabo la meva pujada al cantó del Rin i començo la baixada, estic en l’equador de la ruta. Crec, sens dubte, que Frankfurt és la destinació més diferent del meu recorregut per la conca del riu Rin, amb una atmosfera bastant més freda i que contrasta moltíssim amb l’ambient més pintoresc de la resta de destinacions. Però és per això justament que aquesta gran ciutat enriqueix i aporta més diversitat a aquesta bonica ruta, que l’endemà continuaré per França deixant enrere Alemanya.
Kommentare