La Capital cultural de la Vall del Neckar
Pujant Rin amunt, arribo a la ciutat de Heidelberg. No té res a veure amb Friburg, la destinació anterior. Es tracta d’una localitat molt més gran, amb molts més monuments a visitar i sobretot una gran afluència de turistes; pel que m’espera un dia mogudíssim.
Començo la meva visita pel llarguíssim carrer major o Hauptstraße de la ciutat alemanya que mesura més de dos quilòmetres. Els edificis són preciosos i hi ha botigues literalment de qualsevol cosa, sobretot com a fanàtic de les pedres en trobo moltíssimes i molt diverses. Em crida l’atenció una mena de pastisseria on només venen uns dolços anomenats “Schneeballenträume” i parlant amb el venedor m’explica que és una llaminadura típica de la regió històrica de Francònia, una zona del centre d’Alemanya molt propera a Heidelberg. Evidentment no puc negar-m’hi i provo els literalment “somnis de bola de neu”. Estaven més que boníssims.
Tot seguit, tiro una mica enrere cap a la plaça de la universitat, per a visitar-hi el Studentenkarzer, una mena de “presó” on tancaven els estudiants que es portaven malament per la nit. Heidelberg ha estat una ciutat universitària des de l’edat medieval i durant gairebé cinc segles va gaudir d’una jurisdicció pròpia per als universitaris, pel que van poder emprar aquesta presoneta fins l’any 1914! És molt interessant poder veure i llegir els “graffitis” que feien els estudiants d’aquelles èpoques, i sens dubte constitueix una atracció turística força particular. A més a més, tot just davant em trobo amb una gran església que em sobta moltíssim per la seva blancor a l’interior. El que portava dies sense passar-me, després de visitar tantíssimes esglésies semblant-me ja totes iguals.
Després, segueixo recorrent el carrer principal fins a la plaça del mercat o Marktplatz, on es troba la catedral i moltíssimes botiguetes de records, on compro una bandera d’Alemanya com a souvenir. En un restaurant d’allà, provo per primer cop i amb molta il·lusió menjar autèntic i típic alemany. El menjar en concret està nombrat a baix i he de dir que estava boníssim, el millor que he menjat en tot el viatge amb molta diferència. Un cop dinat, vaig per la pintoresca Kornplatz fins a l’estació del funicular que et puja al turó del castell de Heidelberg.
Sincerament, el recorregut amb el funicular em va mig decebre una mica, perquè em pensava que podria veure’n les vistes durant el trajecte però aquest era sota terra. Tot i això, el panorama des de dalt del turó anomenat Königstuhl, literalment cadira del rei en català, era increïble i el complex del Heidelberger Schloss (palau de Heidelberg), molt més gran del que m’esperava. Però més inesperada és la història d’aquest castell ara en ruïnes. Fou construït originalment al segle XIII i destruït nombrosos cops durant diversos conflictes militars com ara la guerra dels Trenta Anys o les guerres napoleòniques, així com diversos incendis. Després van haver-hi diversos intents de reconstrucció parcial i quan per fi es van començar a dur a terme va caure-hi un raig provocant un altre incendi, un cop les destrosses arreglades va tornar a caure un altre raig al mateix lloc, pel que tot incentiu de reconstrucció va quedar enrere i mitificat.
El complex que visito ara però ha estat molt ben i parcialment restaurat, així com convertit en un símbol per als habitants de Heidelberg. L’espai verd que constitueixen els diversos jardins són enormes i hi ha moltíssimes rutes de senderisme que parteixen d’ells turó amunt i avall. A més a més que les vistes panoràmiques des de la Scheffelterrasse són extraordinàries. També compta amb un museu apotecari i visites per les restes interiors del castell, però malauradament tot està en obres i, fins i tot, hi ha parts dels jardins inaccessibles, pel que m’ho prendré com una excusa per haver-hi de tornar.
Torno a baixar al casc antic de la ciutat per a dirigir-me cap a la portalada del pont vell de Heidelberg, el qual és sens dubte el signe més distintiu i icònic de la ciutat. Però abans m’aturo a berenar uns bombons típics de la ciutat: els Studentenküsse o petons d’estudiant en català, a la cafeteria Konditorei Knösel, la qual porta el nom del pastisser que els va inventar al segle XIX. En Knösel se’n va adonar que les filles d’aristòcrates i els estudiants universitaris freqüentaven ambdós el seu cafè, però estava molt mal vist que es parlessin entre ells, pel que els nois estudiants van començar a encomanar aquests dolços per a les filles burgeses essent indirectament com un “petó d’estudiant”. D’aquí ve la història d’aquesta llaminadura esdevinguda símbol de la ciutat i, fins i tot, del país sencer, atès que en moltes visites d’estat s’ofereixen aquests dolços als mandataris estrangers.
Tot seguit, creuo el pont per tal de pujar el turó, anomenat Heiligenberg, que queda a l’altra banda del riu Neckar, afluent directe del Rin. Tota la zona és un gran complex de boscos, ruïnes històriques, camins de senderisme i molt més, que s’estenen per una grandíssima superfície. De veritat que em sorprèn moltíssim l’àmplia oferta que tenen les ciutats alemanyes quant a rutes verdes que es poden fer a les proximitats. Jo decideixo pujar pel Schlangenweg, amb uns camins força empinats, estrets i amb unes parets bastant altes que et fan sentir com en un laberint. Hi estic molta estona, més de la que voldria, però els miradors que hi ha a través del recorregut són magnífics i la ruteta desemboca al camí principal: el dels filòsofs o Philosophenweg. Com indica el seu nom, els filòsofs i estudiants de filosofia de la ciutat utilitzaven el camí per a filosofar, i no m’estranya amb el llarg que és, de veritat que les distàncies a google maps semblaven molt més curtes, però tampoc me’n queixo massa degut a la bellesa del paisatge.
Acabo el meu dia a Heidelberg baixant el turó i finalitzant el camí dels filòsofs. M’ha encantat la ciutat i la definiria amb la paraula “cultura”. Cada racó explica una història i qualsevol nom que et puguis trobar no pot ser atzarós, de ben segur que hi conté una bona anècdota. No és pas una ciutat per a veure en un dia com he fet jo. M’hauria agradat estar-hi molt més temps per a descobrir-ne més detalls i caminar les mil rutes que parteixen de la ciutat. Sembla molt repetitiu però no puc recomanar més aquesta destinació, com totes les altres, però sobretot per l’oferta cultural que cap altra ciutat de la ruta, tot i ser més gran, m’ha ofert de moment.
Comments